Què és una ciutat?

Una malla de carrers, un conglomerat d'habitatges, una suma de cantonades i de confluències -- àlies places --, i un grapat més o menys digne d'edificis emblemàtics. Alhora es tracta d'una memòria d'afegitons arquitectònics, de serveis, relligada per la rodalia, per les barriades. I, en cas que se l'accepti com a part significant, el paisatge no construït, circumdant o interí, també pot formar part de la definició de ciutat. Però, vista així, la ciutat només seria un escenari, el paspartús on s'esdevé la vida ordinària. Aleshores, quin paper es reserva al ciutadà? En aquest sentit ens mancava l'urbà, que en el fons és l'entregent, el flux que bomben els carrers, l'anonimat consuetudinari. L'urbà és la cara B de la ciutat. El primer representa -- és a dir, presenta, un cop i un altre --l'auca humana, el pols que batega a l'espai públic, i al privat. La segona, en canvi, és la institució, les ordenances, el contracte, la maqueta on s'esdevé, nit i dia, el primer. No obstant, l'urbà i la ciutat es necessiten, binomi inalterable des que l'espècie decidí trencar els límits de la tribu. Dit d'una altra manera, l'urbà treballa de manera incessant contra la ciutat, i viceversa. La ciutat és el toc de queda, i l'urbà s'assembla més a l'estraperlo. En aquestes, els administradors de la ciutat -- polítics, sacerdots, policia --tothora han de garantir que l'urbà no se surti de mare. I per això, en general, l'urbà i la ciutat pacten. Tanmateix, si al llarg de la història s'ha donat el cas que l'un prevalgués sobre l'altra, el resultat ha estat la desaparició del grup, l'anihilació de la societat.

És un contracte de compra-venda entre individus, les normes del qual són signades entre tots i totes. La societat és la manera menys dolenta -- diu un cor de passavolants --que tenim de sobreviure. La societat, vet-ho aquí, neix de dues necessitats. D'una banda, és l'efecte retruc de l'aliança per a caçar el mamut: ens ajuntem per matar-lo, ergo després ens en repartim la carn. I, d'altra banda, la societat es consolida a rebuf del problema del rebost, metàfora de l'acumulació de capitals: si matem més d'un mamut, bé n'haurem d'emmagatzemar la carn, defensar-la de les ràtzies veïnes, i bla, bla, bla... Sigui com sigui, aleshores cal que la societat, si vol seguir essent-ho, combregui amb alguna mena d'idees comunes. És de recepta, si es vol que el grup aguanti unit, àdhuc que creixi, que els seus membres s'agenollin davant d'un mateix déu, o déus, i s'arremolinin amb les mateixes concepcions sobre la moral, el mite i el tabú de l'incest -- per posar exemples a l'atzar. En aquesta tessitura, algú ha d'administrar aquests valors, i és llavors quan neix la casta governant, la classe social que estipula el què, el qui i el com. També és cert, però, que periòdicament algú qüestiona l'estat de la qüestió, dubta de la societat amb idees noves, i ho fa mitjançant la retòrica, la poesia, la representació... la creació artística, l'Art amb majúscula. D'aquí que liquidar un ritual no sigui un mer canvi de coreografia, d'aquí que cremar un retaule sigui l'avantsala per a la creació d'una altra idolatria.

Què és l'Art?

Ens serà fàcil consensuar que l'Art comença on s'acaben totes les altres explicacions sobre el cosmos. L'Art neix quan la religió no és suficient, brolla allí on ja no calen intermediaris -- àlies clergues, gurus, o com es vulgui --, o, més curiós encara, l'Art envernissa tot allò que ja no és útil, que ja no fa del que li tocaria fer, o que fins i tot ha estat canviat de lloc sense previ avís. Una àmfora grega no és un objecte d'art fins que no s'enfonsa el vaixell que la duia plena d'oli, i fins que un arqueòleg becat no la desenterra 2.000 anys després. I al mateix temps, l'Art guanya la partida a la màgia, a les ciències exactes, i a les teories socials faraòniques, que miren d'explicar paraules altisonants com el Bé i el Mal. Per tant, l'Art s'esdevé en el precís instant que un membre de la societat, sorgit del medi ambient urbà, es proposa posar entre parèntesi el pacte general, el contracte que la ciutat representa. I com que l'Art és la proposta d'un nou contracte amb la realitat, no pot sorgir del no res, ans és peremptori que s'alimenti d'allò que ressenya o critica. L'Art del present és la norma del demà.

Com utilitza l'Art la societat contemporània?

Hem de tenir en compte que el món tardocapitalista -- sovint anomenat postmodern --, ha culminat l’obra uniformitzadora de la Revolució Industrial, i podríem acceptar que l’angoixa senyoreja les urbs finiseculars. La tauromàquia dels carrers comprèn corrues d’individus que van i venen, compren i mengen, entren i surten, treballen i estimen, i es fan estimar... La indiferència pilota la nau món, la necrosi social corca col·lectivitats senceres, i d’aquí que el clam per la diferència, per petita que sigui, sigui el crit estrella del segle XXI. En efecte: malgrat que tots i totes hem esdevingut iguals -- clons! --, ara com ara demanem un punt d’originalitat pròpia, per mor de no desaparèixer en el marasme global. Pessimismes al marge, tant l'urbà com la ciutat se serveixen periòdicament de l'Art, aquí entès com a creació escènica i re-creació dels escenaris quotidians. Però els usos que se'n fan difereixen en un punt. La ciutat apadrina un tipus d'Art que converteix el ciutadà en espectador sempitern. La ciutat tradicional i tradicionalitzada s'apuntala en fastos cíclics que la re-presenten davant dels ulls com taronges dels espectadors. Hom ha parlat, és clar, de la societat de l'espectacle. Enfront, tanmateix, l'urbà s'ha servit de l'Art com un as a la màniga, de cares a prendre fitxes en el joc social. Grafits, música de carrer, performances, i un llarg etcètera, eclosionen allí on ningú se'ls esperava. I es tracta d'un vaivé: la ciutat absorbeix, oficialitza l'espontaneïtat, mentre l'urbà s'entesta a malfiar-se de les oficialitats. Ara que, repetim, l'una i l'altre es retroalimenten.

On situem PNRM en aquest procés històric?

Enguany s'esdevé un punt d'inflexió en l'edició de PNRM. Amb deu anys a l'esquena, aquest festival de creació contemporània ha estat el reflex de la societat -- local i global --que l'acollia, n'ha estat l'expressió i el pensament, s'ha convertit en un espai on posar en circulació idees, queixes i lloances, anhels i somnis. Al llarg de tot aquest temps, edició rere edició, el grapat de dies que durava PNRM permetia que artistes i ciutadania, governants i contribuents, pensadors i opinaires dialoguessin entre ells, i amb la ciutat i el territori, en escenaris o a peu de carrer. Olot esdevenia, certament, un panorama, des del qual es podia escoltar el zumzeig urbà, apamar la ciutat amb ulls verges i maneres innovades, observar la pell i les entranyes de la societat contemporània. I l'Art, una vegada més, servia per canviar, desfer, desmuntar concepcions, judicis petrificats que sovint són les males herbes de l'hort social. Artistes de renom han ajudat a que això fos així. Però PNRM, no obstant, ja ha fet una bona part de la seva feina.

Per què aquesta edició és un punt d'inflexió?

La societat, les ciutats i els seus habitants evolucionen a una velocitat que no és constant, però que és inescamotejable. A més a més, avui dia sabem que vivim moments de canvis veloços. En els darrers deu anys s'han ensorrat idees que tot just acomplien la majoria d'edat, s'han desplomat certeses que hom preveia de llarga durada. No és només la crisi global -- la crisi econòmica, de valors, del subjecte, d'explicacions fenomenals però buides de contingut, o fins i tot la crisi de l'Art i de la seva capacitat transformadora --, sinó que, ara com ara, es respira al món una deriva de proporcions gegantines. I això no vol dir que forçosament l'horitzó s'ompli de nuvolades. Les crisis sempre venen acompanyades de renaixements. I PNRM es reconverteix, justament, en un moment de màxima consagració com a festival, però també en un marc on s'està qüestionant tot allò que hi ha dessota el sol. Com que de tant en tant sí que es pot matar tot el que és gras, l'edició del 2011, amb el lema PNRMica 60, vol segellar una etapa i engegar-ne de noves. Si PNRM ha estat i vol seguir essent un revulsiu, res millor que utilitzar-lo de combustible per a d'altres maneres de fer, de mirar i de pensar. L'equip de PNRM ha cregut oportú escenificar un final de cicle i l'inici d'un nou projecte, adduint una proposta artística que es liqüi, que arribi a molts més creadors i espectadors, perquè ara toca que el màxim de gent se sumi a pensar i actuar.

Com serà PNRMica 60?

En primer lloc cal dir que PNRMica 60 no substitueix PNRM, ni el supera, ni tampoc l'executa, en ambdós sentits de la paraula. PNRMica 60 és més aviat un viratge, un resum d'aquests deu anys de trajectòria, un pensament sobre el moment actual, i una aposta de futur. Per això PNRMica 60 no s'esdevé en detriment de les anteriors programacions completes, marca de fàbrica dels PNRM precedents. Al contrari, PNRMica 60 actua a mode de condensació, a la manera d'un nucli la gravetat el qual atrau les partícules antany disperses. I és arrel d'aquesta vocació que PNRMica 60 reunirà, realitzarà l'amalgama necessària per a encarar un present i un futur que només poden ser diferents. PNRMica 60 serà un cant a l'urbà, aquella manera quasi neguitosa i complexa que tenim de viure la quotidianitat. Val a dir, doncs, que aquesta edició no contempla una programació estesa i extensa en el temps, però sí en l'espai: proposa un exercici de màxima concentració temporal i de màxima dispersió territorial, emulant, qui sap, la gènesi permanent de l'urbà. En un moment donat, a Olot començaran 60 accions, que s'esdevindran al llarg d'una hora. La ciutat i la rodalia que l'envolta es veuran esquitxades, àdhuc impugnades. I el públic hi haurà de tenir un paper molt actiu. Parlem d'un espectador que es veurà obligat a decidir com i què vol presenciar, tractant-lo a la inversa de com se'l tracta normalment. De la mateixa manera que un dia qualsevol la ciutadania no domina el conjunt de la ciutat, en el moment de PNRMica 60 el públic s'enfrontarà a l'efímer dels espectacles, serà actiu quan es decanti pels uns i no pels altres, i és així com serà actor, també, de l'espectacle desplegat.

PNRMica 60 és un espectacle dirigit?

Talment comencen algunes contalles, era i no era. L'equip que munta PNRMica 60 és conscient que la ciutat necessita directors d'orquestra, i que l'urbà és l'orquestra que cal dirigir. Per a reflexionar al voltant d'aquests dos pols, és necessari emular-los, i cal re-crear tant la ciutat com l'urbà. Un dia qualsevol, un olotí anònim puja al volcà del Montsacopa. Allí passeja, deixa vagar la mirada 360 graus, anhela, a l'oïda li arriben les cacofonies urbanes, expelides per una ciutat i per un territori en ple funcionament. El seu pensament s'esbrava. Després l'anònim se submergeix altre cop en el tràfec humà d'Olot, i desapareix: ve de sentir el lloc on viu. Doncs amb PNRMica 60 volem que s'esdevingui el mateix. Hom pot assistir als espectacles a peu de carrer, i pot provar de fer una mena de decatló per a veure'ls tots. Però PNRMica 60 recomana a l'espectador que pugi al volcà del Montsacopa, i que miri i escolti com ho faria un dia de cada dia. Ara bé, l'espectador sabrà, se l'informarà que a 60 punts hi haurà 60 accions, i és just en aquest moment que el dirigisme cobra sentit. S'han triat 60 localitzacions, no pas a l'atzar, sinó en funció de l'objectiu principal de PNRMica 60: la transformació de la mirada, de cares a veure les coses com si fos la primera vegada que es fa. En paral·lel, l'espectador decidirà on fixa els ulls, quina estona dedica a cada acció, quin rèdit en vol treure, i serà així, i només així, que recobrarà la llibertat i es convertirà en un creador més. I ens referim a una llibertat, en efecte, que s'ha restat als creadors i creadores de les 60 accions, en un sentit que paradoxalment és complementari. En dir-los on han de crear, se'ls esperona a re-crear la ciutat, a dialogar amb l'urbà, a cercar la llibertat allí on teòricament no havia estat convidada. Si el marc físic, conceptual i temporal, s'ha constrenyit, l'estratagema creativa per a trencar-lo augmentarà en intensitat, i combatrà el campiquipuguisme propi del moment actual. Igual que hem dit que la ciutat i l'urbà és necessiten, i que funcionen en base al conflicte, a PNRMica 60 la llibertat i la coerció funcionen com un pèndol, que l'únic que cerca és l'equilibri del centre. Ningú no ha dit mai, en qualsevol cas, que la renovació sigui un camí fàcil.

PNRMica 60 és un espectacle per a tothom?

No podia ser d'una altra manera, per no dir que, probablement, tots els espectacles siguin per a tothom. Una altra cosa és que algú consideri que allò que se li presenta no va amb ell, el molesta, o que se senti arraconat per la mateixa textura de la creació. Sigui com sigui, i a desgrat de no poder convertir tota la ciutadania en espectadora de si mateixa, PNRMica 60 ha volgut reblar el clau, convertint les 60 accions, o alguns segments de les mateixes, en una espècia de narrativa urbana. La vida, quan es recorda, s'estipula en capítols. La ciutat, quan es viu, també. Per això hi haurà diversos dramaturgs que proporcionaran visites guiades en funció dels espectacles. És a dir: el safari també és una manera d'apropiar-se l'urbs i de rejovenir la mirada envers la ciutat, car ajuda a transitar els entorns quotidians amb l'esperit del turista, que mira allò que mira amb l'emoció de la novetat. Repetim que l'Art ajuda a redescobrir, a repensar, a recórrer territoris -- ideals o físics -- que la familiaritat havia desdibuixat. PNRMica 60 explicarà una història, prenyada de moltes històries, que de fet és el que fem com a col·lectivitat des que ens llevem fins que ens n'anem a dormir.

I doncs, quin sentit últim té PNRMica 60?

No es pot no jugar el joc contemporani. La ciutat ha de fer de ciutat, i darrerament a l'urbà tan sols se li demana que assenteixi. Tot amb tot, es pot jugar de diverses maneres. Tant és així, que un bum de creació escènica que s'escoli per la ciutat, per força la posarà entre parèntesi, la re-presentarà, l'oferirà dessota o a través de mirades noves. I l'efecte és terapèutic per a l'urbà -- això la classe dirigent ho sap prou bé --, car només cal moure les peces de lloc perquè la gent ens adonem, precisament, de quines peces eren les que estaven en joc. O millor dit: el carrer que trepitgem cada dia ens és invisible, els edificis que mirem són intangibles, els conveïns són efigies més que no pas enigmes, el frec a frec genera indiferència pel detall, fins que un artista decideix fer-hi alguna cosa. Aleshores la plaça del mercat es converteix en un circ, les façanes són les teles d'un nou estil pictòric, els ballarins pessigollegen estàtues o increpen símbols juràssics, les finestres fan d'espiells, les cantonades esdevenen oratoris i els bancs del parc són cadafals, els arbres lleven persones i les parades de bus serveixen de teatres improvisats, els conciutadans es destapen... I ara Olot és l'escenari, i els que hi actuaran són 60 col·lectius alhora, i durant una hora, la darrera hora del dia, per acabar el cicle del vell PNRM amb la darrera llum del sol de principis de juny. En qualsevol cas és un bon exercici d'acupuntura urbana. Cada escenificació serà una agulla, un ressort clavat al cos cansat de la ciutat i encontorns, una espoleta destinada a reactivar l'aparell circulatori i muscular de l'urbà, i sobretot encarada a la presa de consciència col·lectiva. I encara més: així se supera el format decimonònic -- ve de Grècia, i de Roma --del gran i únic espectacle, de l'àgora plena a vessar, per veure què i quina carnassa s'hi dóna, tothom veient el mateix. El fet que 60 accionss'esdevinguin l'una al costat de l'altra conforma una nova narrativitat de la ciutat, és com tornar a explicar-la, però sense modificar-la, que és la millor manera d'estimar-se-la críticament, o de criticar-la tot estimant-se-la. Però, lloances apart, el primer que no volem trobar a faltar, l'endemà, i amb la retina encara meravellada, és l'actuació del col·lectiu de creadors més nombrós: els espectadors. Perquè mirar no és participar, i anem a pams. Fer pujar els espectadors al volcà del Montsacopa ja trenca amb el punt de vista habitual, l'horitzontalitat a la qual s'han vist condemnats tradicionalment. En segon lloc, si l'Art és l'altaveu pels canvis de paradigma, o la terapèutica de la reflexió, res millor que la tàctica de guerrilla, l'escampadissa de grupuscles que, talment una varicel·la, contagiïn cruïlles, portes i carrers, boscos i prats. De veritat: caldria, per arrodonir la patent de la vacuna, que el darrer grup en actuar sigui el públic. Sí: els artistes faran la feina, capgiraran la percepció ordinària de la ciutat, però es tracta que, en darrer terme, els espectadors s'adonin que ells, ells també són els agents de la performança. Si no, quan surti el sol del nou dia -- i després de la feina de la brigada de neteja, que és poc amiga del confeti -- , a l'alba, dèiem, la ciutat tornarà a fer de ciutat, anorreat l'urbà per la síndrome dels dilluns. PNRMica 60 vol aconesguir que això no passi, i obrir la porta a treballar-hi, en un futur que ja ha començat.